Xarxa de Suport a la Reutilització (BETA)

El Projecte | Xarxa de Suport a la Reutilització (BETA).

La Xarxa de Suport a la Reutilització

La xarxa de suport a la reutilització (XSR) es un espai virtual de suport a la reutilització de material informàtic, canalitzem l’equipament informàtic en desús cap a iniciatives d’interès social.

El projecte objecte de l’ajut de la Fundació.cat vol dotar a la societat d’autonomia per a nodrir-se de l’equipament informàtic que anava destinat a reciclar-se. El donants de l’equipament són entitats o particulars que tenen equips informàtics en desús. Mitjançant la XSR aquests equips poden canalitzar-se a iniciatives d’interès social, tant d’entitats com de particulars. El procés d’assignació de l’equipament a les iniciatives es fa en base a criteris de proximitat (entre el donant i el receptor) i de reconeixement que ha rebut la iniciativa en vots a les xarxes socials o a la XSR. La XSR té principalment dos tipus d’usuaris, els donants són els qui donen l’equipament que tenen en desús, i els receptors són els qui els reben.

Els donants fan la posta a punt de l’equipament amb una eina informàtica que automatitza el procés, que seria: esborrat fiable de dades, instal·lació d’un sistema operatiu lliure i registre de l’equip a la web XSR. Seguidament a la posta a punt l’equip queda registrat a la web, en el cas que els tècnics de la XSR el considerin reutilitzable, aquest equip passa a estar disponible pel conjunt d’iniciatives candidates a rebre equipament. En base als criteris abans comentats l’equip s’assigna a una iniciativa. En el cas que el seu nou receptor accepti l’equip, donant i receptor fan el intercanvi. En el cas que no hi hagi cap receptor que el vulgui, es facilitarà un llistat d’entitats que reutilitzen i un llistat de Punts Verds de reciclatge. En els casos d’institucions i d’empreses que registrin a la XSR gran quantitat d’equips informàtics poden assignar l’equipament a les iniciatives en base als seves prioritats institucionals.

L’altre usuari principal de la XSR són els receptors (els interessats en rebre equipament). Els receptors publiquen a la XSR les seves propostes de projectes a rebre equipament. Un cop la proposta es acceptada pels tècnics de la XSR, la proposta passa a ser una iniciativa candidata. Els tècnics de la XSR preferim no decidir a quines iniciatives s’assigna els equips de la XSR. Pensem que hauria de ser la societat qui valori les iniciatives de major interès social. Per això, li demanem al receptor que cerqui a persones que li donin recolzament social (en vots). El receptor disposa d’eines que li permeten fer la tasca de publicar la iniciativa al Facebook i al twitter, i d’un enllaç web que pot enviar als seus contactes d’email. En base als vots rebuts i la proximitat entre donant i receptor el sistema XSR realitzarà l’assignació provisional de l’equipament informàtic. L’assignació és provisional doncs el receptor pot rebutjar l’equipament si creu que no cobreix les seves necessitats, si és el cas, l’equip s’assignaria a d’altres iniciatives i es faria una nova assignació de material a la iniciativa que ha descartat l’equipament. En el moment que el receptor confirma l’acceptació dels equips informàtics, donant i receptor es posen en contacte per intercanviar-se l’equipament. Per tal de fer difusió de les donacions realitzades, un cop el receptor rep l’equipament ha de fer un breu resum i adjuntar alguna fotografia dels equips rebuts. Un cop el receptor vulgui desfer-se de l’equipament rebut ha de seguir el mateix procés, ara com a donant, en cas de que no hi hagi ningú que vulgui l’equipament se li indicaran els punts verds més propers on pot portar-lo.

Beneficis de la XSR en clau d’agenda 21.

 

Reduir la producció de residus TIC i fomentar la cultura de la reutilizació i el reciclaje

La Xarxa de Suport a la Reutilització té per objectiu maximitzar els anys d’ús d’un equip informàtic. Pensem que un equip informàtic només es pot considerar obsolet si no hi ha ningú que el vulgui. Justament és aquest el paper de la XSR, facilitar la cerca de nous usuaris per equips que estaven en desús. Els equips que enguany es reciclen són milers de vegades més potents que l’ordinador que es va fer servir per portar l’home a la lluna. La XSR instal·la sistemes operatius lleugers que fan que equips considerats obsolets puguin cobrir el 100% de les necessitats dels nous usuaris. En el cas que no trobem cap nou destinatari per un equip facilitem el procés de reciclatge indicant els punts verds més propers a l’usuari.

La XSR també permet a grans donants d’equips informàtics – administracions públiques, grans empreses o institucions- decidir el destí dels equips informàtics que donen a la XSR. Això els permet canalitzar els seus equips a les iniciatives prioritàries per a la institució o a iniciatives de la mateixa institució (reutilització interna). Per exemple, el departament d’educació de la generalitat pot decidir canalitzar els seus equips cap a escoles o projectes educatius, o cap a usuaris dins del mateix departament. Tot equip reutilitzat dins d’una mateixa organització representarà un estalvi econòmic en l’adquisició d’un nou equip.

Apropar el màxim al ciutadà els punts de reus i de reciclatge.

En quan al reus, un dels criteris alhora d’assignar l’equipament es la proximitat entre donant i receptor. En quan al reciclatge, els equips informàtics de la XSR tenen un programa instal·lat que periòdicament notifica si aquest s’usa (sempre que el receptor ho hagi autoritzat). Quan el darrer propietari se’n vol desfer, sempre que no hi hagi més interessats a rebre’l, el propietari l’ha de portar a un punt verd autoritzat. En cas de no realitzar aquest últim pas el receptor quedaria penalitzat. En el cas de trobar un equip informàtic de la XSR en un punt no autoritzat (contenidor convencional, …), es pot saber qui en va ser el últim receptor, doncs la XSR registra els números de serie de tots els components d’un equip ( memòria, targetes, etc…) i a partir d’aquests es pot identificar l’equip i per tant el seu anterior receptor. La pràctica de registrar a la XSR l’equipament informàtic millorarà el seguiment d’unes deixalles altament contaminants.

Millorar l’ecoeficiència, l’ecodisseny i la responsabilitat social i ambiental dels fabricants.

La informació que ofereix la XSR pot ser molt útil alhora de comprar un equip informàtic. Cada dia que passa la base de dades de la XSR disposa de més informació de quins equips (models i fabricants) duren més temps, consumeixen menys energia, es valoren millor pels receptors, es troben més recanvis, es poden separar fàcilment per al reciclatge, segueixen millor els estàndards del maquinari lliure de la FSF, etc… En base a tota aquesta informació s’elabora una puntuació i rankings que faciliten saber quins fabricants d’equips són més òptims segons les demandes dels usuaris (usar programari lliure, aspectes ergonòmics, baix consum energètic, etc…). En un futur la base de dades de la XSR també incorporarà informació de la Responsabilitat Social del fabricant, guies com la de Greenpeace seran consultades per tal de promoure un consum responsable de l’alta tecnologia.

Desenvolupar estratègies d’educació, participació, formació i suport.

La XSR també fa un esforç per a formar i promoure en consum responsable d’alta tecnologia. Els donants, passen a ser agents actius, aprenen a usar millor les TIC: com borrar les dades de forma segura o instal•lar un equip informàtic. I els receptors aprenen a usar les TIC i les xarxes socials per a rebre equipament informàtic.

El ciutadà pot participar de la XSR de 4 maneres. 1) Es responsabilitza de la preparació de l’equip – borrat segur de dades, instal·lació del sistema operatiu i registre a la XSR, 2) De la sensibilització i difusió, mitjançant la XSR els donants poden publicar als seus “murs” del Facebook o al twitter els equips que han donat i els receptors les iniciatives que requereixen d’equipament informàtic, 3) votant, els ciutadans participen activament en la selecció de quins projectes es mereixen rebre equips, 4) reciclant, les entitats o particulars que tenen equips de la XSR han de portar l’equipament a un punt verd autoritzat.

Avançar en la utilització de noves tecnologies i infraestructures telemàtiques.

Tot el nostre coneixement en reutilització d’equips informàtics (desde el 2003) ha quedat ensamblat en aquesta plataforma. S’ha descentralitzat el procés de reutilització, fins ara, si el donant volia donar un equip l’havia de portar a entitats que reutilitzessin, enguany, és el donant qui realitza aquestes tasques fet que fa més viable la reutilització. La seva integració a les xarxes socials també facilita les tasques de difusió, tant per trobar donants com per trobar receptors.

Perquè és necessari prioritzar la reutilització per davant del reciclatge

 

Costos energètics de la producció d’alta tecnologia.

Els productes d’alta tecnologia es creen a partir de materials d’alta puresa per tal de minimitzar el desgast energètic en el seu ús. Les característiques físiques d’una substància d’alta puresa és la seva baixa entropia. L’entropia es una mesura de “l’organització”: per a tenir alts nivells d’energia fluint en un sistema amb el mínim malbaratament energètic ens cal reduir l’entropia (el desordre que generen la mescla dels materials). Si tenim una barreja heterogènia (impura) això ens generarà molta entropia i per tant un malbaratament energètic.

La darrera tecnologia del mercat requereix cada vegada més materials d’alta puresa, tant per fer-los més eficients energèticament, més petits com més ràpids. Fet que fa que cada vegada en cal invertir més energia en els processos de fabricació d’aquests materials i dispositius. Sovint pensem que aquesta millora en eficiència ens produeix un estalvi energètic a nivell global, segurament és així en el cas d’aparells com les neveres on aquestes millores són clarament justificables, però en el cas de l’alta tecnologia hi han certs dubtes. Per exemple, un xip de memòria d’un equip portàtil pot requerir més energia que el consum de tot l’equip si s’usa només 3 anys (Decker 2009).

L’escacetat de matèries primeres.

Algunes de les fonts més riques del món de coure s’estan esgotant com passa amb el petroli, els analistes estan fent prediccions del pic de la producció de coure que van des de 2015-2035. Al mateix temps, la premsa especialitzada en metalls ha començat a executar les projeccions que hi haurà un important dèficit en l’oferta mundial de la producció doncs no es pot mantenir el ritme de la creixent demanda dels grans països industrialitzats com la Xina i l’Índia. La producció de coure és també important per a la producció d’altres metalls – com l’or, plata, molibdè, seleni i tel·luri – que es produeixen com a subproductes de la refinació de coure (Mobbs 2010). Com també es preveu que hi hagin altres pics de materials rars (Bardi 2007).

En una placa base d’un equip informàtic s’amaga un tresor de substàncies rares i exòtiques: l’alumini es relativament abundant en la refrigeració/dissipadors de calor dels microprocessadors, els circuits de la placa base estan revestits d’una capa gruixuda de coure (Cu); els diferents connectors de la placa són aliatges de ferro, coure i estany, que són més conductors, sovint amb una capa d’or de galvanoplàstia per millorar la conductivitat de la connexió mecànica; els cilindres rodons negres/verds i components de plata són condensadors, fabricats amb titani (Ti), bari (Ba) i altres metalls rars; els dispositius més petits de la placa són també condensadors, quan més petits són major concentració de materials rars tenen tals com el niobi (No) o tàntal (Ta); les bobines són inductors fabricats amb filferro de coure esmaltat; la placa i la majoria dels connectors estan fets de materials laminats o resines termoplàstiques que depenen de la disponibilitat de petroli barat; els xips semiconductors estan fets de silici dopat amb elements poc comuns; el gran cercle negre al centre és la pila que acciona la memòria que conté la configuració de la BIOS quan l’ordinador està apagat – fetes de diversos materials, com el manganès, liti, plata, zinc o coure; la major part d’aquests components es fixen a la placa amb soldadures fetes d’un aliatge que conté una barreja d’estany, coure , plata, bismut, indi, zinc, antimoni i altres metalls.

Finalment, aquests dispositius es fabriquen en grans plantes de fabricació, sobretot a l’est d’Àsia, on l’ús d’electricitat prové principalment del carbó, i després s’envien a tot el món usant petroli com a combustible dels vaixells i els sistemes de distribució de mercaderies.

Les deixalles electròniques

Afortunadament, al nostre entorn és cada cop és més habitual que les persones deixin de llençar els productes electrònics a les escombraries. No fa pas tant, era habitual trobar-se al contenidor de brossa televisors, telèfons mòbils o computadors. Aquests productes, cas d’acabar en un abocador poden filtrar elements com plom, mercuri, arsènic, cadmi o beril·li al terra, contaminant el medi ambient i atemptant contra la salut dels ecosistemes i de les persones.

El procés de fabricació cada cop és més complex. Els productes estan cada vegada més integrats, de manera que els materials que porten són difícils de separar un cop hem decidit que ens volem desfer del producte. Al ser tan difícils de reciclar, no és econòmicament rentable fer-lo. Encara que els circuits digitals porten materials cars com l’or, l’argent, el platí, el pal·ladi o el coure, el més habitual és llençar-los i comprar nova matèria primera (ewasteguide).

Pocs productes, doncs, es reciclen realment. Els materials a extreure poden tenir un bon preu, però n’hi ha molt poc: es calcula que a un computador, un 7% del seu pes és coure, però la concentració d’argent és d’un 0,02% del seu pes, mentre que la concentració d’or o pal·ladi és inferior al 0.001% (Greenpeace). El cost d’extreure’l a un país ric no compensa, doncs el sou dels treballadors i el cost de fer el reciclatge de manera segura supera els beneficis.

Una altra solució són els abocadors i la incineració. Però inclús els millors abocadors no poden impedir que es filtrin elements pesats, que poden contaminar el terra i l’aigua de la seva àrea d’influència. Igualment, la incineració és un problema: el coure és un del catalitzadors més importants per la formació de dioxines, i els circuïts digitals contenen plàstics i retardadors de flama per aïllar elements i impedir que la calor de l’ús pugui cremar el producte. Aquests plàstics i retardadors són els responsables d’algunes de les dioxines més tòxiques, i per tant cremar aquests productes té un fort impacte en la contaminació de l’aire. Així doncs, alguns governs separen les parts menys contaminants i les incineren, però queda una part per eliminar.

Aquí és on sorgeix un dels principals problemes de l’e-waste (deixalles electròniques): molts països rics es limiten a exportar les seves deixalles a països pobres. El problema és prou greu perquè el 1989 es signés el Conveni de Basilea, per regular el moviment transnacional d’escombraries perilloses, i perquè el 1994 s’adoptés la prohibició de l’exportació de tot tipus d’escombraries perilloses de països de l’OCDE a països de fora l’OCDE per qualsevol raó, incloent per reciclatge. Dels 30 països de l’OCDE només els EUA no han ratificat el Conveni, tot i que països com Canada, Austràlia, Corea del Sud i el Japó, malgrat ser membres del Conveni no estan d’acord amb aquesta prohibició i sovint han recolzat els EUA en les seves protestes per la prohibició.

I què fan els receptors de l’e-waste? Un exemple paradigmàtic es troba a l’àrea de Guiyu, a la Xina. Des del 1995, aquesta comunitat rural, pobre i amb una economia basada en el cultiu d’arròs ha evolucionat fins convertir-se un centre de processament d’e-waste. A aquesta àrea arriben centenars de tones de residus, que es tracten sense cap mena de protecció per la gent: s’obren cartutxos de toner sense màscares ni robes especials, traspassant el contingut a galledes amb un pinzell o les pròpies mans; els circuits integrats s’extreuen amb ajut de soldadors, novament sense més protecció que un ventilador per allunyar els fums tòxics (cancerigens) dels treballadors, normalment dones i nens; part dels circuits extrets passen per processos químics i per cremació per extreure els metalls valuosos; aquest processos es fan a la vora del riu, de manera que es contamina l’aire i l’aigua (de fet, fa anys que la regió utilitza aigua importada de Ninjing, situada a 30 km, i que es porta cada dia en contenidors arrossegats per tractors); allò que no s’ha cremat o que ja no té materials valuosos, simplement s’amuntega en piles que poc a poc van vessant el seu contingut tòxic al terra i les aigües: mostres preses l’any 2002 mostraven nivells de plom 190 vegades superior al recomanat per l’Organització Mundial de la Salut com a límit superior en aigües potables, i als sediments del riu s’ha trobat una concentració de plom 212 vegades superior al límit que d’acord amb la llei holandesa faria que es considerés un riu contaminat. Actualment, la Xina ha prohibit la importació d’e-waste, però es continuen rebent entre 1 i 2 milions de tones de residus l’any de manera il·legal, i s’espera un increment entre el 5 i el 10% anual (enllaç).

La història de Guiyu no és única: es repeteix a Karachi (Pakistan), Nova Delhi (l´Índia) o a Accra (Ghana). El pitjor és que aquests treballadors no són conscients de les conseqüències que aquesta feina té per la seva salut i la dels altres habitants d’aquestes regions. A més, la contaminació de l’aire i les aigües impedeixen que els pocs que volien continuar vivint de l’agricultura hagin hagut de renunciar.

La obsolescència programada

Hi ha una llei famosa al món de la informàtica: la llei de Moore. El 1965, un dels fundadors d’Intel, en Gordon E. Moore, va observar que el nombre de transistors que es podien integrar en un circuit integrat es duplicava aproximadament cada dos anys. De fet, no cal aplicar-la a transistors i circuits: s’ha observat que el nivell d’integració dels productes d’Alta Tecnologia (AT) es duplica cada dos anys, el que inclou la capacitat del disc dur, de memòria d’ordinador o inclús el nombre de pixels d’una càmera fotogràfica.

El problema és que aquesta llei ha deixat de ser una observació per convertir-se en un objectiu per molts fabricants. Per mantenir aquesta cursa d’oferir més memòria, discos més grans, mòbils amb més possibilitats, els fabricants inverteixen cada cop més diners en I+D, i el procés de fabricació és cada cop més car.

Com es poden mantenir doncs els preus, si cada cop és més car oferir alguna cosa nova? La resposta és la venda massiva de productes i l’abaratiment dels costos de producció (economia d’escala). Un cop desenvolupat el producte i creada la línia de producció, quants més productes es venguin i més barats sigui fer-los, més beneficis se’n trauran. Per tant, per preservar el retorn del I+D cal inculcar la tendència de renovació continuada dels productes d’AT.

Un exemple de producte que l’usuari canvia força sovint és el telèfon mòbil. Els mòbils no estan dissenyats per durar, i en un breu plaç de temps son descatalogats i no hi ha servei tècnic o material per arreglar-los. Un exemple son les bateries de telèfons mòbils: la majoria són el que s’anomenen “propietàries”, és a dir, que només serveixen per una marca (i no tots els models de la marca) de telèfon. Les bateries tenen, en general, una vida útil inferior a la dels mòbils de manera que quan una bateria falla, si el model de telèfon ha estat descatalogat és impossible (o molt car) comprar-ne una bateria nova i cal renovar l’aparell al complert, encara que l’usuari continuaria amb el mateix aparell si d’ell depengués.
Un altre exemple és la relació entre les necessitats de software i hardware als computadors. La vida mitjana dels equips informàtics s’ha reduït de 6 anys el 1977 a dos anys el 2005. En particular, perquè els fabricants de software trauen nous productes al mercat que requereixen un hardware més potent (un processador més potent, més memòria, una targeta gràfica amb més funcionalitats). Això ens obliga a canviar d’ordinador, però allò que ofereix el nou programa sol ser poca cosa respecte a la versió anterior, i molt sovint es podria fer de manera que no requerís més hardware.
Com aquestes, hi ha moltes estratègies per fer que comprem nous productes d’alta tecnologia i, com hem vist, cada nou producte que comprem (i cada un del que ens desfem) té un alt cost social i mediambiental. Cal que ens plantegem si volem entrar en aquesta dinàmica establerta o si volem renunciar a utilitzar el maquinari de curta durada.

Etiquetado , ,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: